diumenge, 17 de gener de 2016

Qui em vol fer mal?, de Xavier Vernetta


Qui em vol fer mal?
Xavier Vernetta

Edicions Saldonar

Col·lecció narratives


Fa alguns anys vaig viatjar de Barcelona a Venècia en cotxe. Anàvem dues persones, però només conduïa jo. Vam iniciar el viatge a mig matí i poc després de passar el Pirineu les carreteres estaven glaçades. Tinc per costum escoltar música mentre condueixo i també sintonitzar emissores dels llocs on passo, escoltar notícies, sentir cançons que no s'emeten a les nostres ràdios.
Quan travessàvem la Provença l'aire estava glaçat i el capvespre semblava un quadre expressionista. Després de travessar Ventimiglia ja s'havia fet de nit i em vaig aturar a prendre un cafè en una estació de servei. Els llums de Niça i Montecarlo es veien al fons. Era un paisatge que semblava dibuixat per amagar secrets.
Qui em vol fer mal? va néixer en aquest viatge. Potser a partir d'alguna notícia que vaig sentir a la ràdio. Volia fer una novel·la en què un personatge sense capacitats extraordinàries intenta penetrar en la foscor del món que s'amaga darrere del luxe, dels llums de les ciutats elitistes, de l'art convertit en estàtues d'or.
Cansat de conduir vaig buscar un hotel a Pàdua i en vaig trobar un molt a prop de l'estació d'autobusos, l'hotel Igea. A l'habitació hi havia la reproducció d'un quadre d'Stockwell que representava un paisatge idèntic al que havia vist feia unes hores travessant la Provença, un paisatge aparentment deshumanitzat, però que estava clar que amagava un món ple de vivències.
Amb aquests materials en un quadern vaig començar a escriure. Lina Torres ja n'era la protagonista, però en aquest moment només era un nom. Li faltava una veu i, sobretot, estava per escriure una història.
L'endemà, en autobús, vaig arribar al Piazzale Roma. Era la primera hora de la tarda i la boira començava a omplir primer els canals i, immediatament, es va estendre per tota la ciutat. A dos-cents metres del Piazzale vaig veure el rètol de l'hotel Airone i no vaig dubtar a convertir-lo en casa meva durant una setmana llarga.
El quadern que vaig escriure en el viatge a Venècia va quedar en l'oblit durant alguns anys fins que la Lina Torres va reaparèixer per escriure una història que d'inici semblava diferent. En aquesta narració era una policia jove que acabava de conèixer un venecià que seria assassinat a les primeres pàgines. De seguida em vaig adonar que l'argument que vaig escriure a Venècia començava a convertir-se en una novel·la on s'investigava l'assassinat d'una persona estimada i que les dues narracions, escrites amb alguns anys de distància, s'acabaven de convertir en l'inici d'una novel·la.
Fa anys que sóc lector de novel·la negra. Fins i tot he escrit algunes novel·les que estan al llindar d'aquest gènere, com Dies de pluja o País de llops, però mai havia decidit endinsar-me en el gènere. Suposo que sóc un escriptor intuïtiu. Sempre he donat a cada novel·la la forma que pensava que seria més efectiva i mai m'he parat massa a planificar l'estètica o a fer estudis de mercat sobre quin tema o quin gènere estan de moda.
Qui em vol fer mal? és novel·la negra per decisió pròpia (de la novel·la) o potser per decisió de la narradora. Lina Torres de seguida va aparèixer com un personatge amb molta força i amb ganes de construir-se un futur enmig de les moltes dificultats que se li plantegen. Fins i tot és un personatge que em demana més novel·les. Ja ho veurem. És cert que hi ha molts motius per fer novel·la negra, però també em ve de gust escriure sobre altres aspectes de la realitat i conrear altres gèneres.
Vivim en un món en què el delicte ha deixat de ser patrimoni de persones fosques, amb una arma a la butxaca i una mala vida al darrere. Suposo que la novel·la negra contemporània tendeix a posar de manifest que els delinqüents més perillosos són aquells que tenen una vida de revista, duen fills a escoles d'elit i es relacionen amb els dirigents dels països on viuen. Mentre això sigui d'aquesta manera hi ha molta novel·la negra per escriure.






Qui em vol fer mal? pàg 13-14

-->
Miro el rellotge. Són gairebé les tres de la matinada. Pensava que havia passat més estona, però en temps de rellotge tot ha anat molt ràpid. Entro a la cuina amb el somriure encara dibuixat als llavis i se’m transforma en un gest d’estranyesa. Com és que no hi ha ningú? La cafetera encara és al foc i l’olor de cafè acabat de fer s’està convertint, de mica en mica, en una ferum recremada. Obro la tapa de la cafetera i veig que el líquid s’està tornant espès, bullit i rebullit. Apago el gas i pregunto.

-Fabrizio?

Per un moment penso que potser ha tornat un altre cop al llit i s’ha adormit, o que potser... No se m’acut cap altre potser i obro la porta de l’habitació on tot just fa vint minuts jo també dormia.

La porta no es pot obrir del tot perquè topa amb alguna cosa que és a terra. Trec el cap per veure què és i, amb la mica de llum que ve del menjador, veig els ulls d’en Fabrizio, que han perdut la capacitat de mirar. Se’m talla l’alè. No sóc asmàtica, però m’ofego com si ho fos. M’adono que de cop i volta he oblidat com s’ha de respirar. Tanco els ulls i m’esforço a recuperar la noció d’omplir d’aire els pulmons. Finalment ho aconsegueixo i omplo el pit com qui surt de l’aigua. El pànic encara satura una part dels pulmons, però ha deixat una mica d’espai perquè pugui entrar una alenada d’aire. De mica en mica aconsegueixo que l’ansietat deixi de controlar tot el meu cos i penetri al cervell en forma d’una por més manejable.

M’obligo a mirar perquè necessito saber què està passant. En Fabrizio té una ferida profunda al coll. Està estirat sobre l’esquena, enmig d’una taca fosca molt gran, que encara creix molt poc a poc. Algú li ha fet un tall net amb un ganivet molt esmolat. Diuen que és una mort molt ràpida i no dubto que ho ha estat. M’agradaria poder-li preguntar què ha passat i que fos capaç de respondre. M’agradaria que no fos mort.

dissabte, 1 de març de 2014

"Dies de pluja", de Xavier Vernetta.






Vaig escriure Dies de pluja a l'entorn de 2003. En aquell moment bona part dels polítics del país, dels empresaris i dels dirigents polítics havien tingut l'inici de les seves carreres en els darrers anys de la dictadura franquista.
Sempre m'ha sorprès l'exercici de desmemòria que s'ha fet del període franquista i també dels turbulents primers anys de democràcia. Una amnistia general i un acord mai fet públic entre els dirigents del país van fer desaparèixer cinquanta anys de la història del país. Si més no la part d'aquest mig segle que explicava com havien viscut les víctimes de la brutalitat i qui eren els botxins.
Dies de pluja explora una part d'aquests anys. Ja se sap que oblidar part de la història de vegades obliga a repetir-la i jo, la veritat, no en tinc gens de ganes. M'estimo més parlar-ne.

Barcelona, 17 de gener de 1969, els darrers anys de la Dictadura franquista. Un grup d'estudiants entra al rectorat de la Universitat de Barcelona per reivindicar democràcia.
Com a part de l'acció, alguns estudiants treuen la bandera franquista que penja a la façana principal i llencen al carrer un bust del dictador Franco.
Immediatament la policia actua i deté diversos estudiants, entre els quals Ignasi Loperena Salisachs, que no tenia res a veure amb aquella protesta.
Molts anys més tard, quan la dictadura comença a ser un record tancat als llibres d'història, Ignasi Loperena apareix mort en un estany del parc de la Ciutadella. La seva mort té i no té a veure amb fets que van succeir després d'aquella llunyana detenció.
Les ombres del passat sovint tenen formes molt allargades.

Fragment del text pàg 17-18
Diuen que a Barcelona comptades vegades plou més de tres dies seguits. Avui ja és el quart.
En Jordi Garcia trepitja un bassal i esquitxa de fang negre dues dones que travessaven el carrer en direcció contrària. És probable que el maleeixin, com també el deu maleir un conductor solitari que ha de suportar la pluja dins del seu cotxe aturat mentre en Jordi pot córrer i mullar-se amb la impunitat que li dóna el llum verd del semàfor.
El mort és on ha de ser: sobre la llitera asèptica del dipòsit de cadàvers. Amb la netedat i fredor que correspondria a la circumstàcia. Mort al capdavall.
Un policia uniformat respon al bona nit d'en Jordi Garcia amb un gest ambigu, com si el caporal Jordi Garcia no fos un dels seus. La metgessa forense, més professional, diu una paraula distreta de salutació i va per feina.
-L'han trobat al parc de la Ciutadella, dins un estany. Suposo que això ja ho sap. El jutge ha aixecat el cadàver a les nou trenta del matí. He calculat que feia deu hores que estava submergit. Per tant, la mort  es devia produir entorn de les onze del vespre d'ahir, amb un marge d'error de mitja hora. Poc abans havia fet un sopar de pica-pica: pop a la gallega, patates braves, calamars a la romana i pa amb tomàquet. Havia begut cervesa, cafè i algun alcohol fort inidentificable, probablement un rebentat de conyac de mala marca; perfumat, si vostè és aficionat als sinònims.
-S'ha ofegat?
La forense aixeca la vista com si en Jordi Garcia s'hagués transformat en una persona estranya. El policia d'uniforme riu per sota el nas. Quines preguntes de fer, pensa. Un home trobat mort en un estany és un home ofegat. O no?
-Doncs no, la mort no s'ha produït per ofegament. Als pulmons no hi havia prou aigua. La causa directa de la mort va ser una aturada cardíaca produïda per un infart de miocardi. Quan es va enfonsar ja era un cadàver. És difícil que una persona adulta s'ofegui en un estany que només té un metre de fondària.
El policia d'uniforme remuga sota el nas i es desentén de la conversa. Pensa que té moltes ganes de fumar i que aquí, collons, no es pot.
-A la Unitat m'han dit que es pot tractar d'un assassinat -diu el caporal.
-Això és cosa seva. Vostè investiga i un jutge dictamina. Pel que fa a la meva feina, li puc dir que, per les marques que he trobat en tot el cos, puc suposar que el tenien agafat entre dues persones, agenollat per la força sobre el fang de la riba. L'un li subjectava el cap sota l'aigua, vés a saber si per matar-lo directament o només per fotre'l ben fotut. La qüestió és que mentre feien aquest joc li va venir l'infart i se'ls va morir. Llavors el van deixar enfonsar sense preocupar-se de res més.





divendres, 18 de novembre de 2011

ELS ANYS SALVATGES de Xavier Vernetta

SENSE LÍMITS

Es fa difícil escriure sobre allò que és massa proper. Sempre es necessita una certa distància, de temps o d'espai. La Barcelona dels anys setanta i vuitanta és una ciutat que vaig viure amb una certa intensitat, com molta altra gent. Amb Els anys salvatges he volgut donar-hi un cop d'ull, encara que, vist des d'avui, em fa l'efecte que en aquells anys jo era una altra persona, molt diferent, massa diferent.

Barcelona és una ciutat que sempre ofereix una gran intensitat, en especial per qui s'interessa per l'art, la música, la cultura. De tant en tant aquesta intensitat explota en una efervescència que és fàcil que t'arrossegui, en especial quan s'intueix un espai obert, més enllà de la realitat del moment.

Al 1970 la dictadura franquista era un cadàver polític. No hi havia prou policia per reprimir tantes ganes de fer coses. És el problema de prohibir-ho gairebé tot, que sempre ve de gust transgredir la norma. Pocs anys després, la democràcia encara no havia de cidit què havia d'estar permès i que havia de continuar prohibit. En aquest període d'incertesa la creativitat semblava que no tingués cap límit i van créixer escriptors, pintors, músics, actors i creadors de tota mena.

L'Edmond Moner protagonista d' Els anys salvatges forma part d'aquesta fornada. És un personatge que no sap distingir entre la vida i la creació artística, i es deixa arrossegar per la marea sempre esperant que la propera onada sigui la més espectacular. Sempre s'ha d'esperar la propera onada, que és la millor de totes.

divendres, 18 de març de 2011

"PAIS DE LLOPS" PREMI LLEIDA DE NOVEL·LA







Va ser un dijous de novembre, gairebé a les deu del vespre. Una trucada telefònica em comunicava que havia guanyat un premi, a Lleida



El premi Lleida de novel·la, no és un reconeixement a una obra feta, acabada, definitiva. El que es premia és un projecte, una idea, un fragment de futur que encara no és una realitat.



Es parla molt dels premis literaris. No vull afegir res. Però sí que vull destacar la valentia i la intel·ligència que representa oferir un ajut a un creador perquè una obra que encara és un projecte arribi a ser possible.



Què significa un premi quan una novel·la ja està feta? És un cop amistós a l'espatlla. I una quantitat de diners, de promoció, que ja està bé. Però és un reconeixement que de vegades arriba tard. Moltes vegades, en els discursos d'acceptació d'un premi, els guanyadors han dit que aquest incentiu els possibilitarà fer la seva propera obra. Mentrestant el creador ha hagut de treballar sol i sense cap ajut en un projecte que només ell hi confiava.



Vull agrair a la Paeria i la Diputació de Lleida aquest premi que m'ha permès treballar amb la tranquil·litat necessària per fer possible País de llops, la novel·la que dimecres 23 de març presentaré a Lleida. Vull fer en aquesta presentació, que s'afegirà a les de Barcelona i Vilanova i la Geltrú, un homenatge a una manera d'entendre les coses. El futur, perquè existeixi, cal construir-lo.
Presentació de la novel·la País de llops a Lleida. Dimecres 23 de març a les 19h a la Sala Alfred Perenya de l'Institut Municipal d'Acció Cultural (IMAC) de Lleida, Av. Blondel, 64. M'acompanyaran en la presentació l'editor de Proa Josep Lluch i l'autor lleidatà Pep Coll.














dissabte, 12 de març de 2011

EL FEIXISME ENCOBERT DE LA GUERRA FREDA


GRIS DE CAMPANYA DE PHILIP KERR és una novel·la que ens parla dels anys de la Guerra Freda. Bernie Gunther, el protagonista d'una sèrie de, fins ara, set novel·les, cau successivament en les mans de la CIA, la policia francesa i la policia de la nova República Federal d'Alemanya. En tots els casos rep la indiferència cap a la vida humana i, sovint, mals tractes que li recorden les tortures que va rebre de la Gestapo als anys quaranta i a les presons russes un cop acabada la guerra Mundial.
Philip Kerr fa una comparació evident entre els mètodes de la CIA i els de la Gestapo o l'exèrcit soviètic, idèntics en les formes i només diferents en la hipocresia americana de pensar que torturen per la llibertat i la democràcia.
La novel·la fa un bon retrat de la cultura de la guerra freda que va crear dictadures a l'empar tant del comunisme soviètic com de les democràcies occidentals.
Trobo a faltar el paper dels britànics. Philip Kerr fa una crítica justa de francesos, alemanys, cubans, americans. Dels seus compatriotes no diu res. Un silenci molt britànic.

dilluns, 4 d’octubre de 2010

PAÍS DE LLOPS de Xavier Vernetta




Una novel·la sobre els vencedors
de la Guerra Civil


De vegades es fa difícil escriure sobre persones que t'agradaria que no existissin. Ho fas precisament perquè es fa necessari conèixer la seva manera de fer. Parlo de gent ambiciosa. D'aquesta mena de persones que no s'aturen davant de res per aconseguir els seus objectius.

24 de març de 1964. Carles Maria Rovirosa i Brandauer, marquès de Torregrossa, llegeix un article al diari. Al mateix moment Francisco de Paula Goyanes Toledo, exlegionari, beu un glop de conyac dins de la seva barraca. Tots dos són vencedors de la Guerra Civil. Vint-i-cinc anys més tard de l'acabament del conflicte l'única cosa que tenen en comú són alguns records, que potser voldrien oblidar.


País de llops
és una novel·la que parla de l'ambició en els temps tortuosos de la dictadura del general Franco. En aquesta novel·la he volgut reflectir
on pot arribar una persona ambiciosa quan té el camp lliure per fer allò que vulgui.

Les dictadures, la corrupció, l'amiguisme són esquerdes de la societat que aprofita la persona ambiciosa per aconseguir allò que vol. Sense límits, sense parar atenció a les persones que puguin resultar perjudicades.


Alhora de triar la manera de presentar País de llops he volgut convidar el lector
a formar part de la història. De fet, encara que no vulguem sempre formem part de la història. Des de les primeres pàgines he volgut oferir la realitat tal i com la vivim. Per tant he evitat donar una visió perifèrica o distant, sinó que cal descobrir de mica en mica què és el que està passant a partir de fragments, d'esbossos, d'observacions, de mitges veritats.

Una novel·la sobre els anys seixanta del segle passat és una novel·la històrica, sense dubte. Però no he volgut senzillament rememorar fets del passat, sinó parlar en clau de present, de futur. Potser els bars plens de fum són cosa del passat, però crec que els personatges de País de llops els podem reconèixer fàcilement en persones que de tant en tant omplen els diaris d'actualitat. Els llops continuen cercant les seves preses.

dissabte, 10 d’octubre de 2009

EL MILLOR TONI ALBÀ



Després de veure El Messies


Els qui l'hem vist actuar més d'una vegada trobàvem a faltar els molts registres que és capaç de posar sobre l'escenari l'excel·lent actor Toni Albà. I no és que ens desagradin les seves paròdies televisives, és, senzillament que sabem que teatralment és capaç d'oferir molt més.
El Messies és una obra interessant. L'aparença és d'una paròdia irreverent i alhora innocent sobre els mites cristians del Nadal. A més ofereix la doble visió del mite mateix i alhora dels esforços de tres actors per representar-lo. Aquí és on comença la rialla. Fermí Fernández fa un impecable paper de clown seriós. Ni per un moment l'ombra d'un somriure creua la seva cara, mentre el públic es recargola de riure de la presumptuositat que li toca representar.
Al costat de l'impecable Fernández, Toni Albà desplega tots els recursos còmics possibles. Representa desenes de personatges, com li havíem vist fer a L'ombra; posa en moviment el seu cos fins a l'extrem de fer petita l'escena, que amb prou feines pot contenir tanta energia. L'havíem vist fer el mateix a La kumedia dels herrors, a Brams, a L'Ombra i trobem una delícia comprovar que ha millorat els seus recursos sense oblidar-ne els que ja havia fet servir.
Al costat de Fernández i Albà, la soprano Elena Roche dóna un contrapunt interessant, molt britànic. Mentre el públic es recargola de rure intercala les seves intervencions, amb fragments de Häendel.
Cal estar atents a la cartellera. La feina de televisió fa que sigui difícil veure actuar Toni Albà en un teatre i és molt, molt recomanable.