Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris franquisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris franquisme. Mostrar tots els missatges

dissabte, 1 de març del 2014

"Dies de pluja", de Xavier Vernetta.






Vaig escriure Dies de pluja a l'entorn de 2003. En aquell moment bona part dels polítics del país, dels empresaris i dels dirigents polítics havien tingut l'inici de les seves carreres en els darrers anys de la dictadura franquista.
Sempre m'ha sorprès l'exercici de desmemòria que s'ha fet del període franquista i també dels turbulents primers anys de democràcia. Una amnistia general i un acord mai fet públic entre els dirigents del país van fer desaparèixer cinquanta anys de la història del país. Si més no la part d'aquest mig segle que explicava com havien viscut les víctimes de la brutalitat i qui eren els botxins.
Dies de pluja explora una part d'aquests anys. Ja se sap que oblidar part de la història de vegades obliga a repetir-la i jo, la veritat, no en tinc gens de ganes. M'estimo més parlar-ne.

Barcelona, 17 de gener de 1969, els darrers anys de la Dictadura franquista. Un grup d'estudiants entra al rectorat de la Universitat de Barcelona per reivindicar democràcia.
Com a part de l'acció, alguns estudiants treuen la bandera franquista que penja a la façana principal i llencen al carrer un bust del dictador Franco.
Immediatament la policia actua i deté diversos estudiants, entre els quals Ignasi Loperena Salisachs, que no tenia res a veure amb aquella protesta.
Molts anys més tard, quan la dictadura comença a ser un record tancat als llibres d'història, Ignasi Loperena apareix mort en un estany del parc de la Ciutadella. La seva mort té i no té a veure amb fets que van succeir després d'aquella llunyana detenció.
Les ombres del passat sovint tenen formes molt allargades.

Fragment del text pàg 17-18
Diuen que a Barcelona comptades vegades plou més de tres dies seguits. Avui ja és el quart.
En Jordi Garcia trepitja un bassal i esquitxa de fang negre dues dones que travessaven el carrer en direcció contrària. És probable que el maleeixin, com també el deu maleir un conductor solitari que ha de suportar la pluja dins del seu cotxe aturat mentre en Jordi pot córrer i mullar-se amb la impunitat que li dóna el llum verd del semàfor.
El mort és on ha de ser: sobre la llitera asèptica del dipòsit de cadàvers. Amb la netedat i fredor que correspondria a la circumstàcia. Mort al capdavall.
Un policia uniformat respon al bona nit d'en Jordi Garcia amb un gest ambigu, com si el caporal Jordi Garcia no fos un dels seus. La metgessa forense, més professional, diu una paraula distreta de salutació i va per feina.
-L'han trobat al parc de la Ciutadella, dins un estany. Suposo que això ja ho sap. El jutge ha aixecat el cadàver a les nou trenta del matí. He calculat que feia deu hores que estava submergit. Per tant, la mort  es devia produir entorn de les onze del vespre d'ahir, amb un marge d'error de mitja hora. Poc abans havia fet un sopar de pica-pica: pop a la gallega, patates braves, calamars a la romana i pa amb tomàquet. Havia begut cervesa, cafè i algun alcohol fort inidentificable, probablement un rebentat de conyac de mala marca; perfumat, si vostè és aficionat als sinònims.
-S'ha ofegat?
La forense aixeca la vista com si en Jordi Garcia s'hagués transformat en una persona estranya. El policia d'uniforme riu per sota el nas. Quines preguntes de fer, pensa. Un home trobat mort en un estany és un home ofegat. O no?
-Doncs no, la mort no s'ha produït per ofegament. Als pulmons no hi havia prou aigua. La causa directa de la mort va ser una aturada cardíaca produïda per un infart de miocardi. Quan es va enfonsar ja era un cadàver. És difícil que una persona adulta s'ofegui en un estany que només té un metre de fondària.
El policia d'uniforme remuga sota el nas i es desentén de la conversa. Pensa que té moltes ganes de fumar i que aquí, collons, no es pot.
-A la Unitat m'han dit que es pot tractar d'un assassinat -diu el caporal.
-Això és cosa seva. Vostè investiga i un jutge dictamina. Pel que fa a la meva feina, li puc dir que, per les marques que he trobat en tot el cos, puc suposar que el tenien agafat entre dues persones, agenollat per la força sobre el fang de la riba. L'un li subjectava el cap sota l'aigua, vés a saber si per matar-lo directament o només per fotre'l ben fotut. La qüestió és que mentre feien aquest joc li va venir l'infart i se'ls va morir. Llavors el van deixar enfonsar sense preocupar-se de res més.





divendres, 18 de novembre del 2011

ELS ANYS SALVATGES de Xavier Vernetta

SENSE LÍMITS

Es fa difícil escriure sobre allò que és massa proper. Sempre es necessita una certa distància, de temps o d'espai. La Barcelona dels anys setanta i vuitanta és una ciutat que vaig viure amb una certa intensitat, com molta altra gent. Amb Els anys salvatges he volgut donar-hi un cop d'ull, encara que, vist des d'avui, em fa l'efecte que en aquells anys jo era una altra persona, molt diferent, massa diferent.

Barcelona és una ciutat que sempre ofereix una gran intensitat, en especial per qui s'interessa per l'art, la música, la cultura. De tant en tant aquesta intensitat explota en una efervescència que és fàcil que t'arrossegui, en especial quan s'intueix un espai obert, més enllà de la realitat del moment.

Al 1970 la dictadura franquista era un cadàver polític. No hi havia prou policia per reprimir tantes ganes de fer coses. És el problema de prohibir-ho gairebé tot, que sempre ve de gust transgredir la norma. Pocs anys després, la democràcia encara no havia de cidit què havia d'estar permès i que havia de continuar prohibit. En aquest període d'incertesa la creativitat semblava que no tingués cap límit i van créixer escriptors, pintors, músics, actors i creadors de tota mena.

L'Edmond Moner protagonista d' Els anys salvatges forma part d'aquesta fornada. És un personatge que no sap distingir entre la vida i la creació artística, i es deixa arrossegar per la marea sempre esperant que la propera onada sigui la més espectacular. Sempre s'ha d'esperar la propera onada, que és la millor de totes.

dilluns, 4 d’octubre del 2010

PAÍS DE LLOPS de Xavier Vernetta




Una novel·la sobre els vencedors
de la Guerra Civil


De vegades es fa difícil escriure sobre persones que t'agradaria que no existissin. Ho fas precisament perquè es fa necessari conèixer la seva manera de fer. Parlo de gent ambiciosa. D'aquesta mena de persones que no s'aturen davant de res per aconseguir els seus objectius.

24 de març de 1964. Carles Maria Rovirosa i Brandauer, marquès de Torregrossa, llegeix un article al diari. Al mateix moment Francisco de Paula Goyanes Toledo, exlegionari, beu un glop de conyac dins de la seva barraca. Tots dos són vencedors de la Guerra Civil. Vint-i-cinc anys més tard de l'acabament del conflicte l'única cosa que tenen en comú són alguns records, que potser voldrien oblidar.


País de llops
és una novel·la que parla de l'ambició en els temps tortuosos de la dictadura del general Franco. En aquesta novel·la he volgut reflectir
on pot arribar una persona ambiciosa quan té el camp lliure per fer allò que vulgui.

Les dictadures, la corrupció, l'amiguisme són esquerdes de la societat que aprofita la persona ambiciosa per aconseguir allò que vol. Sense límits, sense parar atenció a les persones que puguin resultar perjudicades.


Alhora de triar la manera de presentar País de llops he volgut convidar el lector
a formar part de la història. De fet, encara que no vulguem sempre formem part de la història. Des de les primeres pàgines he volgut oferir la realitat tal i com la vivim. Per tant he evitat donar una visió perifèrica o distant, sinó que cal descobrir de mica en mica què és el que està passant a partir de fragments, d'esbossos, d'observacions, de mitges veritats.

Una novel·la sobre els anys seixanta del segle passat és una novel·la històrica, sense dubte. Però no he volgut senzillament rememorar fets del passat, sinó parlar en clau de present, de futur. Potser els bars plens de fum són cosa del passat, però crec que els personatges de País de llops els podem reconèixer fàcilement en persones que de tant en tant omplen els diaris d'actualitat. Els llops continuen cercant les seves preses.