Vaig escriure Dies de pluja
a l'entorn de 2003. En aquell moment bona part dels polítics del país,
dels empresaris i dels dirigents polítics havien tingut l'inici de les
seves carreres en els darrers anys de la dictadura franquista.
Sempre
m'ha sorprès l'exercici de desmemòria que s'ha fet del període
franquista i també dels turbulents primers anys de democràcia. Una
amnistia general i un acord mai fet públic entre els dirigents del país
van fer desaparèixer cinquanta anys de la història del país. Si més no
la part d'aquest mig segle que explicava com havien viscut les víctimes
de la brutalitat i qui eren els botxins.
Dies de pluja
explora una part d'aquests anys. Ja se sap que oblidar part de la
història de vegades obliga a repetir-la i jo, la veritat, no en tinc
gens de ganes. M'estimo més parlar-ne.
Barcelona, 17 de gener de 1969, els darrers anys de la Dictadura franquista. Un grup d'estudiants entra al rectorat de la Universitat de Barcelona per reivindicar democràcia.
Com a part de l'acció, alguns estudiants treuen la bandera franquista que penja a la façana principal i llencen al carrer un bust del dictador Franco.
Immediatament la policia actua i deté diversos estudiants, entre els quals Ignasi Loperena Salisachs, que no tenia res a veure amb aquella protesta.
Molts anys més tard, quan la dictadura comença a ser un record tancat als llibres d'història, Ignasi Loperena apareix mort en un estany del parc de la Ciutadella. La seva mort té i no té a veure amb fets que van succeir després d'aquella llunyana detenció.
Les ombres del passat sovint tenen formes molt allargades.
Fragment del text pàg 17-18
Diuen que a Barcelona comptades vegades plou més de tres dies seguits. Avui ja és el quart.
En Jordi Garcia trepitja un bassal i esquitxa de fang negre dues dones que travessaven el carrer en direcció contrària. És probable que el maleeixin, com també el deu maleir un conductor solitari que ha de suportar la pluja dins del seu cotxe aturat mentre en Jordi pot córrer i mullar-se amb la impunitat que li dóna el llum verd del semàfor.
El mort és on ha de ser: sobre la llitera asèptica del dipòsit de cadàvers. Amb la netedat i fredor que correspondria a la circumstàcia. Mort al capdavall.
Un policia uniformat respon al bona nit d'en Jordi Garcia amb un gest ambigu, com si el caporal Jordi Garcia no fos un dels seus. La metgessa forense, més professional, diu una paraula distreta de salutació i va per feina.
-L'han trobat al parc de la Ciutadella, dins un estany. Suposo que això ja ho sap. El jutge ha aixecat el cadàver a les nou trenta del matí. He calculat que feia deu hores que estava submergit. Per tant, la mort es devia produir entorn de les onze del vespre d'ahir, amb un marge d'error de mitja hora. Poc abans havia fet un sopar de pica-pica: pop a la gallega, patates braves, calamars a la romana i pa amb tomàquet. Havia begut cervesa, cafè i algun alcohol fort inidentificable, probablement un rebentat de conyac de mala marca; perfumat, si vostè és aficionat als sinònims.
-S'ha ofegat?
La forense aixeca la vista com si en Jordi Garcia s'hagués transformat en una persona estranya. El policia d'uniforme riu per sota el nas. Quines preguntes de fer, pensa. Un home trobat mort en un estany és un home ofegat. O no?
-Doncs no, la mort no s'ha produït per ofegament. Als pulmons no hi havia prou aigua. La causa directa de la mort va ser una aturada cardíaca produïda per un infart de miocardi. Quan es va enfonsar ja era un cadàver. És difícil que una persona adulta s'ofegui en un estany que només té un metre de fondària.
El policia d'uniforme remuga sota el nas i es desentén de la conversa. Pensa que té moltes ganes de fumar i que aquí, collons, no es pot.
-A la Unitat m'han dit que es pot tractar d'un assassinat -diu el caporal.
-Això és cosa seva. Vostè investiga i un jutge dictamina. Pel que fa a la meva feina, li puc dir que, per les marques que he trobat en tot el cos, puc suposar que el tenien agafat entre dues persones, agenollat per la força sobre el fang de la riba. L'un li subjectava el cap sota l'aigua, vés a saber si per matar-lo directament o només per fotre'l ben fotut. La qüestió és que mentre feien aquest joc li va venir l'infart i se'ls va morir. Llavors el van deixar enfonsar sense preocupar-se de res més.
