Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barcelona. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barcelona. Mostrar tots els missatges

divendres, 18 de novembre del 2011

ELS ANYS SALVATGES de Xavier Vernetta

SENSE LÍMITS

Es fa difícil escriure sobre allò que és massa proper. Sempre es necessita una certa distància, de temps o d'espai. La Barcelona dels anys setanta i vuitanta és una ciutat que vaig viure amb una certa intensitat, com molta altra gent. Amb Els anys salvatges he volgut donar-hi un cop d'ull, encara que, vist des d'avui, em fa l'efecte que en aquells anys jo era una altra persona, molt diferent, massa diferent.

Barcelona és una ciutat que sempre ofereix una gran intensitat, en especial per qui s'interessa per l'art, la música, la cultura. De tant en tant aquesta intensitat explota en una efervescència que és fàcil que t'arrossegui, en especial quan s'intueix un espai obert, més enllà de la realitat del moment.

Al 1970 la dictadura franquista era un cadàver polític. No hi havia prou policia per reprimir tantes ganes de fer coses. És el problema de prohibir-ho gairebé tot, que sempre ve de gust transgredir la norma. Pocs anys després, la democràcia encara no havia de cidit què havia d'estar permès i que havia de continuar prohibit. En aquest període d'incertesa la creativitat semblava que no tingués cap límit i van créixer escriptors, pintors, músics, actors i creadors de tota mena.

L'Edmond Moner protagonista d' Els anys salvatges forma part d'aquesta fornada. És un personatge que no sap distingir entre la vida i la creació artística, i es deixa arrossegar per la marea sempre esperant que la propera onada sigui la més espectacular. Sempre s'ha d'esperar la propera onada, que és la millor de totes.

dilluns, 4 d’octubre del 2010

PAÍS DE LLOPS de Xavier Vernetta




Una novel·la sobre els vencedors
de la Guerra Civil


De vegades es fa difícil escriure sobre persones que t'agradaria que no existissin. Ho fas precisament perquè es fa necessari conèixer la seva manera de fer. Parlo de gent ambiciosa. D'aquesta mena de persones que no s'aturen davant de res per aconseguir els seus objectius.

24 de març de 1964. Carles Maria Rovirosa i Brandauer, marquès de Torregrossa, llegeix un article al diari. Al mateix moment Francisco de Paula Goyanes Toledo, exlegionari, beu un glop de conyac dins de la seva barraca. Tots dos són vencedors de la Guerra Civil. Vint-i-cinc anys més tard de l'acabament del conflicte l'única cosa que tenen en comú són alguns records, que potser voldrien oblidar.


País de llops
és una novel·la que parla de l'ambició en els temps tortuosos de la dictadura del general Franco. En aquesta novel·la he volgut reflectir
on pot arribar una persona ambiciosa quan té el camp lliure per fer allò que vulgui.

Les dictadures, la corrupció, l'amiguisme són esquerdes de la societat que aprofita la persona ambiciosa per aconseguir allò que vol. Sense límits, sense parar atenció a les persones que puguin resultar perjudicades.


Alhora de triar la manera de presentar País de llops he volgut convidar el lector
a formar part de la història. De fet, encara que no vulguem sempre formem part de la història. Des de les primeres pàgines he volgut oferir la realitat tal i com la vivim. Per tant he evitat donar una visió perifèrica o distant, sinó que cal descobrir de mica en mica què és el que està passant a partir de fragments, d'esbossos, d'observacions, de mitges veritats.

Una novel·la sobre els anys seixanta del segle passat és una novel·la històrica, sense dubte. Però no he volgut senzillament rememorar fets del passat, sinó parlar en clau de present, de futur. Potser els bars plens de fum són cosa del passat, però crec que els personatges de País de llops els podem reconèixer fàcilement en persones que de tant en tant omplen els diaris d'actualitat. Els llops continuen cercant les seves preses.