ÀFRICA

En aquesta novel·la he fet diverses apostes. La primera publicar-la amb un projecte editorial nou, Libertània, que és un intent d'articular una editorial de base cooperativa. La segona, que ja havia assajat en altres llibres però mai amb tanta intensitat, fer una roda de presentacions en llocs molt diversos, sobretot llibreries, però també biblioteques, centres cívics, festivals... La llista ha estat llarga: Lletres a la Plaça de Canyelles, la llibreria La Mulassa de Vilanova, Documenta de Barcelona, Festival Subur negre de Sitges, Biblioteca de Cubelles, Les Cotxeres de Sants, Llibreria Mala Peça de Sabadell i L'Odissea de Vilafranca del Penedès. Una gira considerable que m'ha deixat un munt de satisfaccions.

Promocions i edicions apart, en aquesta novel·la també he assajat altres elements que m'han semblat interessants. Els esmentaré sense cap ordre de jerarquia. Novel·la negra és sinònim de narració que, a més de tenir crims, criminals, investigadors i víctimes també conté elements de crítica social o, si més no, de mostra d'elements que trenquen la sempre aparent harmonia de les societats. En aquest sentit he volgut posar sobre la taula l'existència de clans molt arrelats a la societat que actuen o han actuat als marges de la llei i que tenen un equilibri precari que qualsevol fet pot rebentar. 

També he platejat un altre tema. La figura d'una persona que s'atorga el paper d'investigador, jutge, jurat i botxí, amb la convicció que: Us ho he de confessar. Tinc la convicció que la mort de determinades persones resulta beneficiosa per a la societat. Aquest és l'inici de la novel·la i el retorn que m'han fet alguns lectors ha estat d'allò més inquietant. De dels que consideraven aquest personatge un psicòpata als que l'anomenaven justicier. Tema plantejat, doncs.

Sovint m'han dit que Barcelona, en alguna de les meves novel·les, és un personatge més. Els dono la raó, però la meva ciutat, si més no la literària, no és la de Sagrada Família, Corte Inglés, Camp Nou, Illa Diagonal. En aquesta, com en d'altres narracions parlo de la gent, dels barris. En aquest sentit he volgut recórrer amb els lectors un paisatge menys tractat per la literatura, el barri on vaig néixer, Font de la Guatlla, altres barris propers, El Polvorí, Hostafrancs, Sants i també de l'altra banda de la ciutat, com el Bon Pastor, a més de barris de les ciutats de l'entorn.

Àfrica planteja altres temes, però m'estimo més que cada lector els trobi i els faci seus, si ho troba oportú. De moment els comentaris que m'arriben de lectors són positius i comença a funcionar el boca-orella tan necessari perquè un llibre continuï viu. 

 Parlem de llengua?

 

 

Normalment a qualsevol parlant se li fa estrany dir res a l’entorn de la llengua que fa servir. Què he de dir? Respondria si se li pregunta. Això és cosa de filòlegs, lingüistes, escriptors, poetes. Quan he de dir alguna cosa, la dic; quan vull construir un text, l’escric; quan cal pensar sobre qualsevol cosa faig i desfaig frases a la meva ment fent servir paraules, llegeixo en la meva llengua, l’escolto quan em parlen i ja està. No cal donar-li més voltes.

Resumint, si un parlant de qualsevol llengua ha de preocupar-se per la mateixa llengua és que alguna cosa funciona malament.

Fem suposicions. Per exemple imaginem que som un professor o mestre que treballa en un parvulari/escola/institut. Comença el curs i la direcció del centre ens diu que no podem fer servir lliurement la nostra llengua. I com és això?

 

-És que la judicatura ens obliga a oferir la llengua que ells determinen, per tant has de canviar la llengua d’ensenyament i utilitzar la que determinen els jutges.

 

Fem una altra suposició. Hem de parlar amb un policia, un fiscal o un jutge. ¿Podríem fer servir la nostra llengua lliurement, tenint en compte que les lleis ens donen dret? Potser sí, però també es podria donar el cas que tinguem la percepció, si usem la nostra llengua, que puguem ser amonestats, ridiculitzats, detinguts, acusats o condemnats; mentre que si fem servir la llengua del  policia, fiscal o jutge tot anirà millor.

Una mica més enllà. Som comerciants, escriptors, músics, empresaris o qualsevol professió que depèn del favor del públic. Si fem servir la llengua pròpia ¿no hi haurà cap problema o tenim la sospita que podem perdre públic/espectadors/clients?

Una suposició més. Sortim al carrer i fem el que se sol fer un dia qualsevol. Entrem en una botiga, anem a un restaurant, preguntem una adreça, parlem amb un desconegut amb qui coincidim en alguna situació que demana conversa. Si comencem a parlar en la nostra llengua ¿tenim la garantia d’una resposta educada o existeix la possibilitat de rebre un gest d’enuig o fins i tot una paraula desagradable?

Problemes. Si reconeixem qualsevol de les situacions descrites. Tenim molts problemes.

Hi ha manera de resoldre-ho. És clar. La manera més fàcil és deixar d’utilitzar la llengua pròpia i usar la de l’altre. La nostra llengua desapareix i problema resolt.

Però, què passa si ens estimem la nostra llengua? Hi ha qui pensa que tots els problemes d’una llengua es resolen amb lleis i normatives. Bé, podem suposar que això ajuda, però no oblidem que llengües molt potents i oficials han desaparegut en l’arena de la història substituïdes per llengües que les lleis havien considerat inferiors.

L’única raó de ser d’una llengua és l’ús. Si els parlants l’escriuen, la llegeixen, la verbalitzen, l’escolten i, sobretot, la transmeten, li donen raó de ser. En cas contrari no hi ha res a fer. Cas tancat.

 

Qui em vol fer mal?, de Xavier Vernetta

Qui em vol fer mal?
Xavier Vernetta

Edicions Saldonar

Col·lecció narratives

Fa alguns anys vaig viatjar de Barcelona a Venècia en cotxe. Anàvem dues persones, però només conduïa jo. Vam iniciar el viatge a mig matí i poc després de passar el Pirineu les carreteres estaven glaçades. Tinc per costum escoltar música mentre condueixo i també sintonitzar emissores dels llocs on passo, escoltar notícies, sentir cançons que no s'emeten a les nostres ràdios.

Quan travessàvem la Provença l'aire estava glaçat i el capvespre semblava un quadre expressionista. Després de travessar Ventimiglia ja s'havia fet de nit i em vaig aturar a prendre un cafè en una estació de servei. Els llums de Niça i Montecarlo es veien al fons. Era un paisatge que semblava dibuixat per amagar secrets.

Qui em vol fer mal? va néixer en aquest viatge. Potser a partir d'alguna notícia que vaig sentir a la ràdio. Volia fer una novel·la en què un personatge sense capacitats extraordinàries intenta penetrar en la foscor del món que s'amaga darrere del luxe, dels llums de les ciutats elitistes, de l'art convertit en estàtues d'or.

Cansat de conduir vaig buscar un hotel a Pàdua i en vaig trobar un molt a prop de l'estació d'autobusos, l'hotel Igea. A l'habitació hi havia la reproducció d'un quadre d'Stockwell que representava un paisatge idèntic al que havia vist feia unes hores travessant la Provença, un paisatge aparentment deshumanitzat, però que estava clar que amagava un món ple de vivències.

Amb aquests materials en un quadern vaig començar a escriure. Lina Torres ja n'era la protagonista, però en aquest moment només era un nom. Li faltava una veu i, sobretot, estava per escriure una història.

L'endemà, en autobús, vaig arribar al Piazzale Roma. Era la primera hora de la tarda i la boira començava a omplir primer els canals i, immediatament, es va estendre per tota la ciutat. A dos-cents metres del Piazzale vaig veure el rètol de l'hotel Airone i no vaig dubtar a convertir-lo en casa meva durant una setmana llarga.

El quadern que vaig escriure en el viatge a Venècia va quedar en l'oblit durant alguns anys fins que la Lina Torres va reaparèixer per escriure una història que d'inici semblava diferent. En aquesta narració era una policia jove que acabava de conèixer un venecià que seria assassinat a les primeres pàgines. De seguida em vaig adonar que l'argument que vaig escriure a Venècia començava a convertir-se en una novel·la on s'investigava l'assassinat d'una persona estimada i que les dues narracions, escrites amb alguns anys de distància, s'acabaven de convertir en l'inici d'una novel·la.

Fa anys que sóc lector de novel·la negra. Fins i tot he escrit algunes novel·les que estan al llindar d'aquest gènere, com Dies de pluja o País de llops, però mai havia decidit endinsar-me en el gènere. Suposo que sóc un escriptor intuïtiu. Sempre he donat a cada novel·la la forma que pensava que seria més efectiva i mai m'he parat massa a planificar l'estètica o a fer estudis de mercat sobre quin tema o quin gènere estan de moda.

Qui em vol fer mal? és novel·la negra per decisió pròpia (de la novel·la) o potser per decisió de la narradora. Lina Torres de seguida va aparèixer com un personatge amb molta força i amb ganes de construir-se un futur enmig de les moltes dificultats que se li plantegen. Fins i tot és un personatge que em demana més novel·les. Ja ho veurem. És cert que hi ha molts motius per fer novel·la negra, però també em ve de gust escriure sobre altres aspectes de la realitat i conrear altres gèneres.

Vivim en un món en què el delicte ha deixat de ser patrimoni de persones fosques, amb una arma a la butxaca i una mala vida al darrere. Suposo que la novel·la negra contemporània tendeix a posar de manifest que els delinqüents més perillosos són aquells que tenen una vida de revista, duen fills a escoles d'elit i es relacionen amb els dirigents dels països on viuen. Mentre això sigui d'aquesta manera hi ha molta novel·la negra per escriure.

Qui em vol fer mal? pàg 13-14

-->

Miro el rellotge. Són gairebé les tres de la matinada. Pensava que havia passat més estona, però en temps de rellotge tot ha anat molt ràpid. Entro a la cuina amb el somriure encara dibuixat als llavis i se’m transforma en un gest d’estranyesa. Com és que no hi ha ningú? La cafetera encara és al foc i l’olor de cafè acabat de fer s’està convertint, de mica en mica, en una ferum recremada. Obro la tapa de la cafetera i veig que el líquid s’està tornant espès, bullit i rebullit. Apago el gas i pregunto.

-Fabrizio?

Per un moment penso que potser ha tornat un altre cop al llit i s’ha adormit, o que potser... No se m’acut cap altre potser i obro la porta de l’habitació on tot just fa vint minuts jo també dormia.

La porta no es pot obrir del tot perquè topa amb alguna cosa que és a terra. Trec el cap per veure què és i, amb la mica de llum que ve del menjador, veig els ulls d’en Fabrizio, que han perdut la capacitat de mirar. Se’m talla l’alè. No sóc asmàtica, però m’ofego com si ho fos. M’adono que de cop i volta he oblidat com s’ha de respirar. Tanco els ulls i m’esforço a recuperar la noció d’omplir d’aire els pulmons. Finalment ho aconsegueixo i omplo el pit com qui surt de l’aigua. El pànic encara satura una part dels pulmons, però ha deixat una mica d’espai perquè pugui entrar una alenada d’aire. De mica en mica aconsegueixo que l’ansietat deixi de controlar tot el meu cos i penetri al cervell en forma d’una por més manejable.

M’obligo a mirar perquè necessito saber què està passant. En Fabrizio té una ferida profunda al coll. Està estirat sobre l’esquena, enmig d’una taca fosca molt gran, que encara creix molt poc a poc. Algú li ha fet un tall net amb un ganivet molt esmolat. Diuen que és una mort molt ràpida i no dubto que ho ha estat. M’agradaria poder-li preguntar què ha passat i que fos capaç de respondre. M’agradaria que no fos mort.

"Dies de pluja", de Xavier Vernetta.

Dies de pluja
Xavier Vernetta

Ed. Barcanova

Edició Butxaca. Col. Petit Format

Edició digital (Ebook)
 

Col·lecció Càlam

Vaig escriure Dies de pluja a l'entorn de 2003. En aquell moment bona part dels polítics del país, dels empresaris i dels dirigents polítics havien tingut l'inici de les seves carreres en els darrers anys de la dictadura franquista.

Sempre m'ha sorprès l'exercici de desmemòria que s'ha fet del període franquista i també dels turbulents primers anys de democràcia. Una amnistia general i un acord mai fet públic entre els dirigents del país van fer desaparèixer cinquanta anys de la història del país. Si més no la part d'aquest mig segle que explicava com havien viscut les víctimes de la brutalitat i qui eren els botxins.

Dies de pluja explora una part d'aquests anys. Ja se sap que oblidar part de la història de vegades obliga a repetir-la i jo, la veritat, no en tinc gens de ganes. M'estimo més parlar-ne.

Barcelona, 17 de gener de 1969, els darrers anys de la Dictadura franquista. Un grup d'estudiants entra al rectorat de la Universitat de Barcelona per reivindicar democràcia.

Com a part de l'acció, alguns estudiants treuen la bandera franquista que penja a la façana principal i llencen al carrer un bust del dictador Franco.

Immediatament la policia actua i deté diversos estudiants, entre els quals Ignasi Loperena Salisachs, que no tenia res a veure amb aquella protesta.

Molts anys més tard, quan la dictadura comença a ser un record tancat als llibres d'història, Ignasi Loperena apareix mort en un estany del parc de la Ciutadella. La seva mort té i no té a veure amb fets que van succeir després d'aquella llunyana detenció.

Les ombres del passat sovint tenen formes molt allargades.

Fragment del text pàg 17-18

Diuen que a Barcelona comptades vegades plou més de tres dies seguits. Avui ja és el quart.

En Jordi Garcia trepitja un bassal i esquitxa de fang negre dues dones que travessaven el carrer en direcció contrària. És probable que el maleeixin, com també el deu maleir un conductor solitari que ha de suportar la pluja dins del seu cotxe aturat mentre en Jordi pot córrer i mullar-se amb la impunitat que li dóna el llum verd del semàfor.

El mort és on ha de ser: sobre la llitera asèptica del dipòsit de cadàvers. Amb la netedat i fredor que correspondria a la circumstàcia. Mort al capdavall.

Un policia uniformat respon al bona nit d'en Jordi Garcia amb un gest ambigu, com si el caporal Jordi Garcia no fos un dels seus. La metgessa forense, més professional, diu una paraula distreta de salutació i va per feina.

-L'han trobat al parc de la Ciutadella, dins un estany. Suposo que això ja ho sap. El jutge ha aixecat el cadàver a les nou trenta del matí. He calculat que feia deu hores que estava submergit. Per tant, la mort  es devia produir entorn de les onze del vespre d'ahir, amb un marge d'error de mitja hora. Poc abans havia fet un sopar de pica-pica: pop a la gallega, patates braves, calamars a la romana i pa amb tomàquet. Havia begut cervesa, cafè i algun alcohol fort inidentificable, probablement un rebentat de conyac de mala marca; perfumat, si vostè és aficionat als sinònims.

-S'ha ofegat?

La forense aixeca la vista com si en Jordi Garcia s'hagués transformat en una persona estranya. El policia d'uniforme riu per sota el nas. Quines preguntes de fer, pensa. Un home trobat mort en un estany és un home ofegat. O no?

-Doncs no, la mort no s'ha produït per ofegament. Als pulmons no hi havia prou aigua. La causa directa de la mort va ser una aturada cardíaca produïda per un infart de miocardi. Quan es va enfonsar ja era un cadàver. És difícil que una persona adulta s'ofegui en un estany que només té un metre de fondària.

El policia d'uniforme remuga sota el nas i es desentén de la conversa. Pensa que té moltes ganes de fumar i que aquí, collons, no es pot.

-A la Unitat m'han dit que es pot tractar d'un assassinat -diu el caporal.

-Això és cosa seva. Vostè investiga i un jutge dictamina. Pel que fa a la meva feina, li puc dir que, per les marques que he trobat en tot el cos, puc suposar que el tenien agafat entre dues persones, agenollat per la força sobre el fang de la riba. L'un li subjectava el cap sota l'aigua, vés a saber si per matar-lo directament o només per fotre'l ben fotut. La qüestió és que mentre feien aquest joc li va venir l'infart i se'ls va morir. Llavors el van deixar enfonsar sense preocupar-se de res més.

Notícies relacionades:

Les llacunes fosques de la democràcia. El Punt/Avui

ELS ANYS SALVATGES de Xavier Vernetta

SENSE LÍMITS

Es fa difícil escriure sobre allò que és massa proper. Sempre es necessita una certa distància, de temps o d'espai. La Barcelona dels anys setanta i vuitanta és una ciutat que vaig viure amb una certa intensitat, com molta altra gent. Amb Els anys salvatges he volgut donar-hi un cop d'ull, encara que, vist des d'avui, em fa l'efecte que en aquells anys jo era una altra persona, molt diferent, massa diferent.

Barcelona és una ciutat que sempre ofereix una gran intensitat, en especial per qui s'interessa per l'art, la música, la cultura. De tant en tant aquesta intensitat explota en una efervescència que és fàcil que t'arrossegui, en especial quan s'intueix un espai obert, més enllà de la realitat del moment.

Al 1970 la dictadura franquista era un cadàver polític. No hi havia prou policia per reprimir tantes ganes de fer coses. És el problema de prohibir-ho gairebé tot, que sempre ve de gust transgredir la norma. Pocs anys després, la democràcia encara no havia de cidit què havia d'estar permès i que havia de continuar prohibit. En aquest període d'incertesa la creativitat semblava que no tingués cap límit i van créixer escriptors, pintors, músics, actors i creadors de tota mena.

L'Edmond Moner protagonista d' Els anys salvatges forma part d'aquesta fornada. És un personatge que no sap distingir entre la vida i la creació artística, i es deixa arrossegar per la marea sempre esperant que la propera onada sigui la més espectacular. Sempre s'ha d'esperar la propera onada, que és la millor de totes.

"PAIS DE LLOPS" PREMI LLEIDA DE NOVEL·LA

Va ser un dijous de novembre, gairebé a les deu del vespre. Una trucada telefònica em comunicava que havia guanyat un premi, a Lleida

El premi Lleida de novel·la, no és un reconeixement a una obra feta, acabada, definitiva. El que es premia és un projecte, una idea, un fragment de futur que encara no és una realitat.

Es parla molt dels premis literaris. No vull afegir res. Però sí que vull destacar la valentia i la intel·ligència que representa oferir un ajut a un creador perquè una obra que encara és un projecte arribi a ser possible.

Què significa un premi quan una novel·la ja està feta? És un cop amistós a l'espatlla. I una quantitat de diners, de promoció, que ja està bé. Però és un reconeixement que de vegades arriba tard. Moltes vegades, en els discursos d'acceptació d'un premi, els guanyadors han dit que aquest incentiu els possibilitarà fer la seva propera obra. Mentrestant el creador ha hagut de treballar sol i sense cap ajut en un projecte que només ell hi confiava.

Vull agrair a la Paeria i la Diputació de Lleida aquest premi que m'ha permès treballar amb la tranquil·litat necessària per fer possible País de llops, la novel·la que dimecres 23 de març presentaré a Lleida. Vull fer en aquesta presentació, que s'afegirà a les de Barcelona i Vilanova i la Geltrú, un homenatge a una manera d'entendre les coses. El futur, perquè existeixi, cal construir-lo.

Presentació de la novel·la País de llops a Lleida. Dimecres 23 de març a les 19h a la Sala Alfred Perenya de l'Institut Municipal d'Acció Cultural (IMAC) de Lleida, Av. Blondel, 64. M'acompanyaran en la presentació l'editor de Proa Josep Lluch i l'autor lleidatà Pep Coll.

EL FEIXISME ENCOBERT DE LA GUERRA FREDA

GRIS DE CAMPANYA DE PHILIP KERR és una novel·la que ens parla dels anys de la Guerra Freda. Bernie Gunther, el protagonista d'una sèrie de, fins ara, set novel·les, cau successivament en les mans de la CIA, la policia francesa i la policia de la nova República Federal d'Alemanya. En tots els casos rep la indiferència cap a la vida humana i, sovint, mals tractes que li recorden les tortures que va rebre de la Gestapo als anys quaranta i a les presons russes un cop acabada la guerra Mundial.
Philip Kerr fa una comparació evident entre els mètodes de la CIA i els de la Gestapo o l'exèrcit soviètic, idèntics en les formes i només diferents en la hipocresia americana de pensar que torturen per la llibertat i la democràcia.
La novel·la fa un bon retrat de la cultura de la guerra freda que va crear dictadures a l'empar tant del comunisme soviètic com de les democràcies occidentals.
Trobo a faltar el paper dels britànics. Philip Kerr fa una crítica justa de francesos, alemanys, cubans, americans. Dels seus compatriotes no diu res. Un silenci molt britànic.