Es fa difícil escriure sobre allò que és massa proper. Sempre es necessita una certa distància, de temps o d'espai. La Barcelona dels anys setanta i vuitanta és una ciutat que vaig viure amb una certa intensitat, com molta altra gent. Amb Els anys salvatges he volgut donar-hi un cop d'ull, encara que, vist des d'avui, em fa l'efecte que en aquells anys jo era una altra persona, molt diferent, massa diferent.
Barcelona és una ciutat que sempre ofereix una gran intensitat, en especial per qui s'interessa per l'art, la música, la cultura. De tant en tant aquesta intensitat explota en una efervescència que és fàcil que t'arrossegui, en especial quan s'intueix un espai obert, més enllà de la realitat del moment.
Al 1970 la dictadura franquista era un cadàver polític. No hi havia prou policia per reprimir tantes ganes de fer coses. És el problema de prohibir-ho gairebé tot, que sempre ve de gust transgredir la norma. Pocs anys després, la democràcia encara no havia de cidit què havia d'estar permès i que havia de continuar prohibit. En aquest període d'incertesa la creativitat semblava que no tingués cap límit i van créixer escriptors, pintors, músics, actors i creadors de tota mena.
L'Edmond Moner protagonista d' Els anys salvatges forma part d'aquesta fornada. És un personatge que no sap distingir entre la vida i la creació artística, i es deixa arrossegar per la marea sempre esperant que la propera onada sigui la més espectacular. Sempre s'ha d'esperar la propera onada, que és la millor de totes.