La corrupció, com la pizza, només es cuina al sud d'Itàlia, o n'hi ha a cada cantonada de tots els països europeus?

Foguerada d'agost, d'Andrea Camilleri

Hi ha llibres que aconsellen a qui els comenta no parlar de l'argument si no és davant de persones que ja l'han llegit. És el cas de Foguerada d'agost, el darrer libre d'Andrea Camilleri editat en català.

Deixem doncs l'argument i parlem d'un altre tema que també hi trobarem a la novel·la. Camilleri ens parla d'un país, el seu, on una persona pot cometre delictes greus sense que la justícia aconsegueixi empresonar-lo. De quina mena de persones parlem? Bé, per exemple d'un empresari, ben relacionat amb el partit del poder, també en bona harmonia amb el parell de famílies mafioses de la seva localitat, als quals paga religiosament el pizzo inevitable.

Estem parlant d'Itàlia? Camilleri sí que parla d'Itàlia, però aquesta mateixa música potser es fa sentir en altres països. En el nostre? No, de cap manera. Aquí, d'entrada, no tenim màfies. És cert que hi ha alguns jutges emperrats a veure mafiosos a tot arreu, però no, no és cert que hi hagi res d'això.

Empresaris que tenen bona relació amb els polítics? Bé, tothom es tria els amics que vol. Però mai no hem vist que un polític faci mans i mànigues per cobrir les esquenes d'un amic delinqüent. Ni viceversa. Nooo, de cap manera.

És a dir que podem llegir Foguerada d'agost amb la tranquil·litat que Camilleri parla d'un altre país, del seu. On passen coses que aquí no poden passar de cap manera.

I així som de feliços.

I de l'argument no n'he parlat, és clar. Cinc cèntims, el comissario Montalbano ha fet cinqunta-cinc anys i coneix una noia jove, jove i bonica, bonica. A més és agost i fa calor. Ja se sap que la calor i l'edat posen idees estranyes al cap de les persones.

Rubianes en el paradís dels fumadors

Suposo que en algun lloc deu existir una mena de paradís d'antics fumadors.

M'imagino aquest lloc com una tertúlia eterna on es riu molt i es parla de tot, potser a l'entorn d'una taula, o en un lloc més ample, amb butaques i sofàs còmodes, perquè el temps ja no és important.

Hi ha molta gent que ha de ser en aquest lloc magnífic. Pepe Rubianes és el nouvingut, però tots els altres el coneixen molt bé i li hauran donat la benvinguda que mereix.

Entre molts d'altres estic segur que hi ha l'Ovidi Montllor, en Terenci Moix, Compay Segundo i el meu oncle Jordi, que no era de la farandula, però és una de les persones que m'ha fet riure més en la meva vida.

Tots ells m'han fet agradable l'existència i espero que algun dia pugui afegir-me a la seva tertúlia eterna.

De moment jo, que fa mots anys que no fumo, he comprat un cigar d'aquells que converteix en fum la gent a les pel·lícules. Un havà, és clar, de bona marca. L'he encès i me'l fumaré mentre miro una pel·lícula de Humprey Bogart, un altre fumador il·lustre.

Diuen que el fum serveix per emboirar un món que no ens acaba d'agradar. És possible, però el fum que estic fent serveix només per fer un homenatge a gent que sempre trobaré a faltar.

Aquest Montecristo va per tots vosaltres, amics.