La corrupció, com la pizza, només es cuina al sud d'Itàlia, o n'hi ha a cada cantonada de tots els països europeus?

Foguerada d'agost, d'Andrea Camilleri

Hi ha llibres que aconsellen a qui els comenta no parlar de l'argument si no és davant de persones que ja l'han llegit. És el cas de Foguerada d'agost, el darrer libre d'Andrea Camilleri editat en català.

Deixem doncs l'argument i parlem d'un altre tema que també hi trobarem a la novel·la. Camilleri ens parla d'un país, el seu, on una persona pot cometre delictes greus sense que la justícia aconsegueixi empresonar-lo. De quina mena de persones parlem? Bé, per exemple d'un empresari, ben relacionat amb el partit del poder, també en bona harmonia amb el parell de famílies mafioses de la seva localitat, als quals paga religiosament el pizzo inevitable.

Estem parlant d'Itàlia? Camilleri sí que parla d'Itàlia, però aquesta mateixa música potser es fa sentir en altres països. En el nostre? No, de cap manera. Aquí, d'entrada, no tenim màfies. És cert que hi ha alguns jutges emperrats a veure mafiosos a tot arreu, però no, no és cert que hi hagi res d'això.

Empresaris que tenen bona relació amb els polítics? Bé, tothom es tria els amics que vol. Però mai no hem vist que un polític faci mans i mànigues per cobrir les esquenes d'un amic delinqüent. Ni viceversa. Nooo, de cap manera.

És a dir que podem llegir Foguerada d'agost amb la tranquil·litat que Camilleri parla d'un altre país, del seu. On passen coses que aquí no poden passar de cap manera.

I així som de feliços.

I de l'argument no n'he parlat, és clar. Cinc cèntims, el comissario Montalbano ha fet cinqunta-cinc anys i coneix una noia jove, jove i bonica, bonica. A més és agost i fa calor. Ja se sap que la calor i l'edat posen idees estranyes al cap de les persones.

El xinès, de Henning Mankell una metàfora sobre el poder

Que Henning Mankell és un bon escriptor no és cap secret. Tampoc ho és que qualsevol llibre seu és una bona notícia. La novetat que ens ofereix als seus darrers llibres és potser que no té cap necessitat de demostrar res i es limita a escriure en total llibertat. El xinès, el darrer llibre que ha estat traduït al català, és un llibre que superficialment ens recorda qualsevol de les novel·les protagonitzades per l'inspector Wallender, però de seguida descobrim que l'autor va molt més enllà d'una crítica enfadosa sobre la decadència de la societat sueca i es recrea en un viatge a l'entorn del poder que recorre mig món i dos segles.

Mankell ens parla de la societat xinesa, també dels Estats Units i de Suècia. Ens parla de religions i de creences. De fidelitats i solidaritats que tanscendeixen el temps, les races i les circumstàncies. És un llibre molt ric on veiem els rostres més cruels de la humanitat i també la manera com la gent aconsegueix, malgrat tot, convertir el món en un lloc habitable.