"PAIS DE LLOPS" PREMI LLEIDA DE NOVEL·LA

Va ser un dijous de novembre, gairebé a les deu del vespre. Una trucada telefònica em comunicava que havia guanyat un premi, a Lleida

El premi Lleida de novel·la, no és un reconeixement a una obra feta, acabada, definitiva. El que es premia és un projecte, una idea, un fragment de futur que encara no és una realitat.

Es parla molt dels premis literaris. No vull afegir res. Però sí que vull destacar la valentia i la intel·ligència que representa oferir un ajut a un creador perquè una obra que encara és un projecte arribi a ser possible.

Què significa un premi quan una novel·la ja està feta? És un cop amistós a l'espatlla. I una quantitat de diners, de promoció, que ja està bé. Però és un reconeixement que de vegades arriba tard. Moltes vegades, en els discursos d'acceptació d'un premi, els guanyadors han dit que aquest incentiu els possibilitarà fer la seva propera obra. Mentrestant el creador ha hagut de treballar sol i sense cap ajut en un projecte que només ell hi confiava.

Vull agrair a la Paeria i la Diputació de Lleida aquest premi que m'ha permès treballar amb la tranquil·litat necessària per fer possible País de llops, la novel·la que dimecres 23 de març presentaré a Lleida. Vull fer en aquesta presentació, que s'afegirà a les de Barcelona i Vilanova i la Geltrú, un homenatge a una manera d'entendre les coses. El futur, perquè existeixi, cal construir-lo.

Presentació de la novel·la País de llops a Lleida. Dimecres 23 de març a les 19h a la Sala Alfred Perenya de l'Institut Municipal d'Acció Cultural (IMAC) de Lleida, Av. Blondel, 64. M'acompanyaran en la presentació l'editor de Proa Josep Lluch i l'autor lleidatà Pep Coll.

EL FEIXISME ENCOBERT DE LA GUERRA FREDA

GRIS DE CAMPANYA DE PHILIP KERR és una novel·la que ens parla dels anys de la Guerra Freda. Bernie Gunther, el protagonista d'una sèrie de, fins ara, set novel·les, cau successivament en les mans de la CIA, la policia francesa i la policia de la nova República Federal d'Alemanya. En tots els casos rep la indiferència cap a la vida humana i, sovint, mals tractes que li recorden les tortures que va rebre de la Gestapo als anys quaranta i a les presons russes un cop acabada la guerra Mundial.
Philip Kerr fa una comparació evident entre els mètodes de la CIA i els de la Gestapo o l'exèrcit soviètic, idèntics en les formes i només diferents en la hipocresia americana de pensar que torturen per la llibertat i la democràcia.
La novel·la fa un bon retrat de la cultura de la guerra freda que va crear dictadures a l'empar tant del comunisme soviètic com de les democràcies occidentals.
Trobo a faltar el paper dels britànics. Philip Kerr fa una crítica justa de francesos, alemanys, cubans, americans. Dels seus compatriotes no diu res. Un silenci molt britànic.

PAÍS DE LLOPS de Xavier Vernetta

Una novel·la sobre els vencedors
de la Guerra Civil

De vegades es fa difícil escriure sobre persones que t'agradaria que no existissin. Ho fas precisament perquè es fa necessari conèixer la seva manera de fer. Parlo de gent ambiciosa. D'aquesta mena de persones que no s'aturen davant de res per aconseguir els seus objectius.

24 de març de 1964. Carles Maria Rovirosa i Brandauer, marquès de Torregrossa, llegeix un article al diari. Al mateix moment Francisco de Paula Goyanes Toledo, exlegionari, beu un glop de conyac dins de la seva barraca. Tots dos són vencedors de la Guerra Civil. Vint-i-cinc anys més tard de l'acabament del conflicte l'única cosa que tenen en comú són alguns records, que potser voldrien oblidar.

País de llops és una novel·la que parla de l'ambició en els temps tortuosos de la dictadura del general Franco. En aquesta novel·la he volgut reflectir on pot arribar una persona ambiciosa quan té el camp lliure per fer allò que vulgui.

Les dictadures, la corrupció, l'amiguisme són esquerdes de la societat que aprofita la persona ambiciosa per aconseguir allò que vol. Sense límits, sense parar atenció a les persones que puguin resultar perjudicades.

Alhora de triar la manera de presentar País de llops he volgut convidar el lector a formar part de la història. De fet, encara que no vulguem sempre formem part de la història. Des de les primeres pàgines he volgut oferir la realitat tal i com la vivim. Per tant he evitat donar una visió perifèrica o distant, sinó que cal descobrir de mica en mica què és el que està passant a partir de fragments, d'esbossos, d'observacions, de mitges veritats.

Una novel·la sobre els anys seixanta del segle passat és una novel·la històrica, sense dubte. Però no he volgut senzillament rememorar fets del passat, sinó parlar en clau de present, de futur. Potser els bars plens de fum són cosa del passat, però crec que els personatges de País de llops els podem reconèixer fàcilement en persones que de tant en tant omplen els diaris d'actualitat. Els llops continuen cercant les seves preses.

EL MILLOR TONI ALBÀ

Després de veure El Messies

Els qui l'hem vist actuar més d'una vegada trobàvem a faltar els molts registres que és capaç de posar sobre l'escenari l'excel·lent actor Toni Albà. I no és que ens desagradin les seves paròdies televisives, és, senzillament que sabem que teatralment és capaç d'oferir molt més.
El Messies és una obra interessant. L'aparença és d'una paròdia irreverent i alhora innocent sobre els mites cristians del Nadal. A més ofereix la doble visió del mite mateix i alhora dels esforços de tres actors per representar-lo. Aquí és on comença la rialla. Fermí Fernández fa un impecable paper de clown seriós. Ni per un moment l'ombra d'un somriure creua la seva cara, mentre el públic es recargola de riure de la presumptuositat que li toca representar.
Al costat de l'impecable Fernández, Toni Albà desplega tots els recursos còmics possibles. Representa desenes de personatges, com li havíem vist fer a L'ombra; posa en moviment el seu cos fins a l'extrem de fer petita l'escena, que amb prou feines pot contenir tanta energia. L'havíem vist fer el mateix a La kumedia dels herrors, a Brams, a L'Ombra i trobem una delícia comprovar que ha millorat els seus recursos sense oblidar-ne els que ja havia fet servir.
Al costat de Fernández i Albà, la soprano Elena Roche dóna un contrapunt interessant, molt britànic. Mentre el públic es recargola de rure intercala les seves intervencions, amb fragments de Häendel.
Cal estar atents a la cartellera. La feina de televisió fa que sigui difícil veure actuar Toni Albà en un teatre i és molt, molt recomanable.

NOVETAT DE SANT JORDI 2009

De què tens por, Bonica?

Editorial Barcanova. Col. Antaviana jove

L'adolescència és un moment de canvis i de descobriments, però sobretot és un moment d'incerteses. He volgut reflectir en aquesta novel·la el desconcert propi d'aquesta edat des de la veu d'una noia jove que cada cop és més conscient d'allò que passa al seu entorn.

Hi ha qui pensa que el coneixement dóna seguretat. La veritat és que com més sabem menys entenem per què passen algunes coses.

La protagonista de la història, la Mònica, s'enfronta a les conseqüències de saber com és el món que té a l'entorn. Un amic seu, en Jordi, cada dos per tres arriba a l'escola amb cops i ferides. El germà d'en Jordi, l'Enric ha comprat un cotxe nou, luxós, malgrat que no té feina. L'avi de la Mònica li parla de la guerra civil, dels morts, dels exilitats. Els pares de la Mònica viuen separats, encara que s'estimen.

La Mònica escriu tot allò que li passa pel cap, com si fos una crònica periodística. I és que escriure, de vegades, serveix per posar ordre als pensaments.

La corrupció, com la pizza, només es cuina al sud d'Itàlia, o n'hi ha a cada cantonada de tots els països europeus?

Foguerada d'agost, d'Andrea Camilleri

Hi ha llibres que aconsellen a qui els comenta no parlar de l'argument si no és davant de persones que ja l'han llegit. És el cas de Foguerada d'agost, el darrer libre d'Andrea Camilleri editat en català.

Deixem doncs l'argument i parlem d'un altre tema que també hi trobarem a la novel·la. Camilleri ens parla d'un país, el seu, on una persona pot cometre delictes greus sense que la justícia aconsegueixi empresonar-lo. De quina mena de persones parlem? Bé, per exemple d'un empresari, ben relacionat amb el partit del poder, també en bona harmonia amb el parell de famílies mafioses de la seva localitat, als quals paga religiosament el pizzo inevitable.

Estem parlant d'Itàlia? Camilleri sí que parla d'Itàlia, però aquesta mateixa música potser es fa sentir en altres països. En el nostre? No, de cap manera. Aquí, d'entrada, no tenim màfies. És cert que hi ha alguns jutges emperrats a veure mafiosos a tot arreu, però no, no és cert que hi hagi res d'això.

Empresaris que tenen bona relació amb els polítics? Bé, tothom es tria els amics que vol. Però mai no hem vist que un polític faci mans i mànigues per cobrir les esquenes d'un amic delinqüent. Ni viceversa. Nooo, de cap manera.

És a dir que podem llegir Foguerada d'agost amb la tranquil·litat que Camilleri parla d'un altre país, del seu. On passen coses que aquí no poden passar de cap manera.

I així som de feliços.

I de l'argument no n'he parlat, és clar. Cinc cèntims, el comissario Montalbano ha fet cinqunta-cinc anys i coneix una noia jove, jove i bonica, bonica. A més és agost i fa calor. Ja se sap que la calor i l'edat posen idees estranyes al cap de les persones.

Rubianes en el paradís dels fumadors

Suposo que en algun lloc deu existir una mena de paradís d'antics fumadors.

M'imagino aquest lloc com una tertúlia eterna on es riu molt i es parla de tot, potser a l'entorn d'una taula, o en un lloc més ample, amb butaques i sofàs còmodes, perquè el temps ja no és important.

Hi ha molta gent que ha de ser en aquest lloc magnífic. Pepe Rubianes és el nouvingut, però tots els altres el coneixen molt bé i li hauran donat la benvinguda que mereix.

Entre molts d'altres estic segur que hi ha l'Ovidi Montllor, en Terenci Moix, Compay Segundo i el meu oncle Jordi, que no era de la farandula, però és una de les persones que m'ha fet riure més en la meva vida.

Tots ells m'han fet agradable l'existència i espero que algun dia pugui afegir-me a la seva tertúlia eterna.

De moment jo, que fa mots anys que no fumo, he comprat un cigar d'aquells que converteix en fum la gent a les pel·lícules. Un havà, és clar, de bona marca. L'he encès i me'l fumaré mentre miro una pel·lícula de Humprey Bogart, un altre fumador il·lustre.

Diuen que el fum serveix per emboirar un món que no ens acaba d'agradar. És possible, però el fum que estic fent serveix només per fer un homenatge a gent que sempre trobaré a faltar.

Aquest Montecristo va per tots vosaltres, amics.